Fregant la dècada dels 90 del segle passat, La Caixa va decidir no continuar organitzant el festival de flamenco que havia dut a terme fins llavors i que s’havia convertit en una referència del gènere a tota la Península. Aquest festival, amb una organització professional insuperable, va representar molt per als amants del flamenco i de l’art en general. Durant uns dies a l’any, el Palau Macaya del Passeig de Sant Joan de Barcelona es convertia un escenari de debats, conferències, trobades i altres activitats, així com recitals flamencs de format reduït. A més a més, per la plaça del Poble Espanyol de Montjuïc, amb un escenari d’excepcionals condicions, passaven artistes de renom tant del cante com de la guitarra i del baile. [Un merescut esment per a Maricarmen Palma, mentora que va liderar, a través del Servei de Música de La Caixa, aquella plataforma flamenca].
Al deixar de celebrar-se aquest mític festival, Barcelona va quedar òrfena d’un esdeveniment de concentració flamenca d’alt nivell. Sí que és cert que els tablaos sempre van mantenir la seva programació permanent amb quadres flamencs d’excelsa qualitat. A més, alguns teatres barcelonins van ser receptors de les estrenes de les companyies liderades per les figures de més renom en el camp de la dansa flamenca. Sense oblidar les penyes flamenques de l’Àrea Metropolitana i les escoles de baile dels mateixos confins.
La primera edició del festival Ciutat Flamenco, inicialment anomenat Festival de Flamenco de Ciutat Vella, va néixer el 1993 al JazzSí Club del Taller de Músics, local inaugurat l’any olímpic de 1992. Allà es va encendre la flama per a després traslladar-se a la Plaça dels Àngels. [Emotiu record per l’ajuda prestada llavors de Llum Ventura i José Luis, el seu company]. Anys després, el festival va seguir el seu curs i es va instal·lar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), sota el beneplàcit de Josep Ramoneda. Va acollir actuacions al Pati de les Dones, al Hall i a l’Auditori, llocs on es debatia, es conferenciava i es visualitzaven pel·lícules de temàtica flamenca.
Del CCCB es va passar al Mercat dels Flors a la falda de la muntanya de Montjuïc, sota la benedicció de qui va ser el seu director, Cesc Casadesús. Aquesta època es va quedar gravada en la memòria de molts aficionats a l’art flamenc. La gatzara ocupava totes les sales, el cercle del bar La Soleá (no es pot ser més flamenc) i qualsevol racó que sorgís per a muntar la marimorena.
Quan no va ser possible la continuïtat en el Mercat dels Flors, el festival es va disseminar per tota la ciutat tal com el seu nom indica (Ciutat Flamenco). Va ocupar places, centres i perifèries de la nostra estimada Barcelona.
Vull fer un reconeixement als artistes que, havent crescut professionalment en els ambients flamencs catalans, un bon dia van decidir viatjar i crear arrels en altres terres. Tampoc ens oblidarem de les primeres espases que, amb el seu talent artístic i la seva rabiosa joventut, ens recorden que Barcelona, i per extensió Catalunya, van ser, són i continuaran sent unes places flamenques de primera magnitud i, sens dubte, de les més anhelades.
He volgut realitzar aquest exercici de memòria històrica lligada al flamenco a Barcelona perquè hi ha gent que creu que la Ciutat Comtal és flamenca des de fa una dècada. I, pel mateix motiu, s’ha de reivindicar que l’any 2023 se celebraran els 30 anys del festival Ciutat Flamenco. Aquesta edició, com no pot ser d’una altra manera, la dedicarem a Julián Navarro “el Califa”, que ens va deixar recentment. També volem homenatjar uns veterans que ho van ser tot, i encara ho continuen sent, en el flamenco barceloní: José de la Vega, Andrés Batista, Matilde La Galleguita, Juan de la Vara, Miguel Fernández “Faraón”, Luís Adame i Milagros.
Ens veiem al Ciutat Flamenco.
